Un pla per avaluar i un altre per fer

Dimecres passat es va constituir el Consell Assessor del Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJCat), integrat sobretot per acadèmics dedicats al món dels joves i de l’estudi de les polítiques públiques. He estat cridat a participar-hi, en la meva qualitat d’expert genèric en polítiques de joventut, i me’n sento agraït i cofoi. Aquest consell ha d’acompanyar el procés d’avaluació del PNJCat 2000-2010, la creació d’un nou pla, el seguiment i l’aplicació de polítiques de joventut a Catalunya i ha d’assessorar els projectes normatius i instruments operatius del pla. La cosa sona gruixuda. I després d’assistir a la sessió inicial, efectivament confirmo que la cosa és gruixuda.

El debat es va obrir per valorar el procés d’avaluació del pla que s’exhaureix el 2010 i el projecte de consultes múltiples i creuades per a la construcció del futur pla, tots dos promoguts i encarregats per la Secretaria de Joventut de la Generalitat. El desplegament teòric fou impressionant i els primers textos i plantejaments que vam poder llegir apuntaven en la bona direcció. El debat que es va establir era també de bon nivell, i la quantitat de matisos metodològics, de forma i ideològics van deixar clar que els membres del consell no seran complaents amb la institució que els fa l’encàrrec.

Especialment interessant em va semblar la participació en el procés de revisió del PNJCat d’Ivàlua, un consorci públic creat amb la intenció de promoure l’avaluació de les polítiques públiques, integrat pel propi Govern, per la Diputació de Barcelona, la Fundació Jaume Bofill i la Universitat Pompeu Fabra. Ja es veu que la simple existència d’aquest organisme és una constatació de l’escassa tradició i presència de sistemes d’avaluació en les polítiques públiques del nostre país, de manera que no deixa de ser significatiu que la Secretaria de Joventut s’autoobligui a ser rigorosa amb la presència d’Ivàlua. El cas és que una de les primeres constatacions dels tècnics d’aquest consorci és que el PNJCat 2000-2010 es va dotar d’escassos instruments per a l’avaluació i que la pràctica ha accentuat aquest defecte d’origen, perquè els costa trobar dades objectives que aportin valors numèrics a les valoracions qualitatives. Hauríem de creure, per tant, que si fem una bona avaluació del pla que se’ns acaba, podrem cobrir les seves mancances d’autoexigència en el pla que tot just s’apunta en l’horitzó.

Sobre el projecte de consultes múltiples que presidirà la confecció del nou pla val a dir que és exhaustiu i intens. Però faig notar que en el desplegament de polítiques de joventut estem força habituats a desenvolupar processos participatius d’exquisida teoria, pràctica deficient i nul·la traducció en resultats pràctics. No vull ser malastruc, perquè realment la proposta inicial és bona, però (com sempre) el nivell de recursos possible i previsible fa patir.

En tot cas, i escepticismes a banda, he de dir que la reunió de dimecres passat fou intel·lectualment estimulant i no em fa res reconèixer que va superar les expectatives amb què assistia a la trobada. Haurem d’intentar que el bon punt de sortida no s’aigualeixi pel camí i que allò que resulti dels processos en què ens toca participar des del consell assessor millori la història coneguda de les polítiques de joventut. A la vista del nivell exhibit, hauré de dedicar esforços a no desmerèixer en un entorn de tan elevat nivell acadèmic, i al mateix temps miraré d’esmolar l’eina per evitar que tanta (bona) teoria es quedi en el llimb de les bones intencions sense baixar al terreny de la practicitat i l’eficàcia mesurada amb paràmetres rigorosos però planers.

Per tal que res no quedi fora de la llum, us enumero els membres del consell: el Secretari General de Joventut de la Generalitat, la presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, un representant de l’Associació de Municipis de Catalunya, un altre de la Federació de Municipis de Catalunya, i els eminents Joaquim Casal, Isaac González, Carles Feixa, Anna Berga, Mònica Figueras, Antoni Salvadó, Fidel González, Jordi Serrano, Mariona Ferrer, Cristina Sanchez, Màrius Domínguez, Sílvia Carrasco, Sebastià Sarassa, i jo mateix. Suposo que per fer-ho més seriós, a la llista m’hi van posar com a Josep i no pas com a Pep, i em van col·locar un infame accent al cognom (Montés) que el fa impronunciable. Potser era per no desentornar, perquè les sigles PNJCat són igualment impronunciables. Ara veig que no seria  mala idea que el recentment estrenat consell aconsellés la creació d’un acrònim digerible i més amable per al màrqueting social.

Disculpeu-me les frivolitats. En tot cas, la meva conclusió és que el consell pinta bé.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: