Les tapes i el ritme tropical

No sóc pas dels que es queixen permanentment de la invasió turística dels nostres carrers ni dels que atribueixen a aquest sector tots els mals de la nostra ciutat. Més aviat al contrari: que siguem un lloc atractiu i d’acollida per a viatgers d’arreu del món, fins i tots dels de pocs recursos econòmics, enriqueix la ciutat, el país i a nosaltres mateixos. Els meus anys de viatges amb una motxilla a l’esquena, aprofitant tota mena d’ofertes reduïdes, dormint i menjant als llocs més modestos, han estat impagables, ingredient necessari per fer-me com sóc. En aquesta lògica, afegir Barcelona com a node a la hipotètica xarxa que construeix l’imaginari formatiu i pedagògic dels joves de mig món no pot ser altra cosa que una benedicció.

Ara bé, fets aquests aclariments, no puc estar-me de dir que, massa sovint, els que fem malbé l’oferta i el paisatge som nosaltres mateixos. Tinc la sort o la desgràcia (tendeixo a pensar que és una sort) de treballar en una de les zones de major afluència turística del país i els meus ritmes de conciliació laboral i familiar em forcen a dinar sempre fora de casa. I quan s’acosta la temporada forta per al turisme (o sigui, ara), la majoria de restaurants de menús de migdia fan una transformació antinatural per adaptar la seva oferta al que ells creuen que els serà més rendible o atractiu per als clients nouvinguts. El canvi consisteix a convertir un menú digne de dos plats i postres en un combinat de tapes, que normalment és infumable. Segurament als turistes els resulta més tipycal spanish i segurament també als cambrers de capacitats expressives limitades (gairebé tots) els resulta molt fàcil explicar que allò és propi del país.

Sóc un damnificat d’aquesta política comercial estúpida. Jo necessito un menú amb tots els ets i uts per tornar a treballar a la tarda en condicions i no morir d’inanició. A més, em reventa que en pugin el preu un parell d’euros només perquè això de les tapes és més in.  A més, em reventa que facin passar les tapes per un producte gastronòmic típticament català. En tot cas, ho és tant com els barrets mexicans o les manoles.

I per acabar d’adobar-ho tot, comprovo cada dia que sembla que el ritme del servei s’adapta al ritme del turista. Tot és més pausat, més lent i parsimoniós. Com si aquí ningú no tingués pressa, com si l’hora d’entrar a la feina després de dinar s’estirés com un xiclet. Perquè estic més estona prenent un menú el mes de juny que el més d’octubre, per exemple? Quina estranya transformació es produeix?

Ja he dit en començar que a mi, el turisme, m’agrada. Però no m’agrada que l’enganyin. I encara menys m’agrada que ens facin passar als que vivim i treballem cada dia en aquesta ciutat pels mateixos sedassos falsos que encolomem als turistes. Les tapes ja les prendré com a producte típic quan hagi creuat l’Ebre, i el ritme tropical ja l’adoptaré quan m’arribin les vacances i m’enfili a un avió. Mentre, però, m’agradaria fer compatible el ritme urbà quotidià d’un país modern i avançat amb el ritme pausat i endolcit dels turistes. M’agrada que la meva ciutat tingui una oferta diversa i extensa, i per això em semblen bé els bars de tapes. Però uns quants, no pas tots. No vull que el turisme fagociti la vida ciutadana i, per tant, no vull tampoc que es carregui la mínima eficàcia exigible a la xarxa de serveis que quotidianament fan possible que la gent funcioni amb normalitat a casa seva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: