Notes disperses sobre Sant Jordi

El ritme d’aquest bloc s’assembla cada cop més al ritme del seu autor, que no pot evitar que la desitjable periodicitat en els apunts s’alteri cada cop amb més freqüència, maltractada per les anades i vingudes en les responsabilitats laborals i en la vida familiar. Potser així el reflex de l’autor que tot bloc, poc o molt, acaba sent, és més fidel a la realitat. Potser la periodicitat no és més que una alteració artificial del ritme vital de cadascú. Potser no cal capficar-s’hi. En tot cas, em passen, veig i penso coses que voldria dir amb un cert do de l’oportunitat, però no ho aconsegueixo. És per això que de tant en tant em ve de gust fer reculls o acumulacions d’aquestes sensacions, algunes a deshora, que ajuden a posar ordre, que situen i que deixen la consciència tranquila perquè, tot i que amb brevetat, es deixen dites certes coses que hom té ganes de dir.

Dos dies després de Sant Jordi, per tant, puc reprendre la crònica que va quedar estroncada just quan volia explicar que, per primera vegada en la diada del llibre, vaig fer la proesa de pujar tota la Rambla, sencereta, passejant entre parades. En aquell moment no tenia cap intenció de comprar un llibre, perquè ja se sap que el dia de Sant Jordi és el pitjor dia del món per triar i remenar llibres amb un cert criteri; és  tanta la gent que  s’acumula i s’aboca damunt de les parades i és tan limitada la diversitat de l’oferta accessible que no cal pas fer-s’hi mala sang. La intenció era, purament, gaudir de l’espectacle ciutadà. Él més divertit era observar els turistes, tots carregats amb roses i plens d’exitació, segurament sobtats per viure una festa exòtica, insospitada, que la seva agència de viatges no els havia anunciat. Especialment destacables, per sorollosos i estridents, els italians.

El final del recorregut va ser l’Ateneu, al jardí romàntic del qual, a mitja tarda, vaig participar en la lectura pública d’Incerta glòria, de Joan Sales. L’espai estava preciós, tan ple de gent que resultava gairebé impossible arreplegar una cadira lliure. Molts barcelonins aprofiten Sant Jordi per visitar la docta casa, que en aquesta diada fa portes obertes.  I no és poca cosa recordar que justament la diada del llibre va ser la data triada per posar en marxa la nova oferta de menús de migdia del bar de l’Ateneu, novetat que ajudarà encara més a fer inigualable aquest racó privilegiat de la ciutat. Per Sant Jordi en va poder gaudir tothom que va voler, però cal recordar que fora de dates excepcionals, l’accés i, per tant, els serveis del bar i el jardí romàntic són  només per als socis de l’entitat.  Contribuir com a soci a la pervivència i projecció d’un dels projectes culturals més potents de Barcelona té, entre molts d’altres, aquest privilegi.

Vaig coincidir a la docta casa amb Ferran Mascarell, vicepresident de l’entitat, inesperadament tímid a l’hora de llegir el seu fragment d’Incerta glòria, però que va complir el petit compromís amb un alt nivell de dicció. Hi vaig trobar també Pilar Parcerissas, vicepresidenta del CoNCA, Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, Ramon Alcoberro, filòsof i membre de la directiva de l’Ateneu, i innombrables socis que gaudien del “seu” Sant Jordi. També hi van fer cap dos membres de la Plataforma per la Llengua, que van llegir en un magnífic català de vernís africà i asiàtic, el manifest amb el qual aquesta entitat reivindica el català com a conductor natural de la nostra vida a Catalunya, amb independència del lloc de naixença.

La compra de llibres, havent deixat clar que no es va produir en les parades de la Rambla, és va fer a pinyó fixe en una llibreria (no direm quina per no fer propaganda en data tan senyalada) i a la parada del propi Ateneu, per contribuir, és clar, a la causa. Entre regals a fills, parelles, amics, avis i sogres, al final de la diada ens vam trobar amb un munt de llibres damunt de la taula familiar sense gairebé distingir per a qui era cadascun d’ells. O sigui que les properes setmanes farem una mena de lectura comunitària, de biblioteca compartida, amb els llibres adquirits durant la diada. He de reconèixer que vam deixar filigranes per a dates més reposades, i per Sant Jordi vam fer totes les concessions possibles als hits de vendes. Així, a casa ja hi tenim el suec Larsson, el mediàtic Gaspar Hernández, L’últim home que parlava català de Casajuana, i la negríssima No hay que morir dos veces, de González Ledesma. Per recomanació indirecta de Jordi Muñoz, codirector de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, va caure també l’Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara, i es va completar la nòmina literària amb dues de les tres novel·les finalistes del premi Crexells de l’Ateneu, la Camisa de foc, d’Anna Carreras, i El professor d’història, de Joan F. Mira. He d’aclarir que el tercer finalista, Ramon Erra, ja el tenia d’abans a la pretatgeria de casa. La collita és prou abundosa, així doncs. Els honors a Sant Jordi estan, crec jo, sobradament retuts.

Anoto, finalment,  l’interés per llegir el contingut del discurs de Juan Marsé en acceptar el premi Cervantes, la mateixa diada de Sant Jordi. De les moltes coses que va dir, en general interessants però previsibles coneixent el personatge, em fa una certa gràcia el moment en què afirma que mai no ha viscut com un fet estrany o anormal que la seva llengua de creació, tot sent català, hagi estat el castellà. No ho critico pas. Però sí que em sembla adequat remarcar que, si bé és “normal” que la llengua en què s’expressa l’activitat creativa sigui la materna i la que condueix majoritàriaments els processos d’aprenentatge i d’adopció d’interessos culturals i socials, no ho és tant que en un país amb una llengua pròpia diferent de la que és preheminent en els territoris i estats veïns, una part substancial dels seus creadors més destacats no la usin quotidianament com a vehicle d’expressió artística. És evident i tots sabem que el fenòmen s’explica per raons històriques, polítiques, econòmiques, militars i fins i tot culturals, però la singularitat del cas no pot quedar amagada davant de la reivindicació, perfectament legítima i correcta, de la llibertat individual per triar el vehicle d’expressió. Diríem, per tant, que aquesta situació que explica Marsé pot ser acceptada com a normal en el pla individual, però que col·lectivament és indicativa d’una situació singular i excepcional (encara que puguem arribar a assumir que s’ha consolidat com a realitat específica del nostre país) que en cap cas podem qualificar de normal. I tot això, acceptant i estant d’acord amb gairebé totes les coses que va dir Marsé.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: