De trens i de roses

Enceto un Sant Jordi certament diferent, com a director del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). Una feina apassionant de la que ja tindré temps de parlar i amb un volum de feina i responsabilitats que, si bé estan prou delimitades en la teoria, em cal encara dimensionar i situar per la via pràctica. Els quatre darrers Sants Jordi els vaig passar en la voràgine d’activitat de l’Ateneu, i encara els set o vuit anteriors amb la responsabilitat d’organitzar activitats i esdeveniments en diversos ajuntaments pels quals treballava a través de XOU, Projectes i Gestió. La d’aquest any, per tant, serà probablement la diada més “normal” de totes quantes he viscut des de fa més d’un decenni, i la visc “només” des de la perspectiva del ciutadà que vol gaudir de la festa. Som-hi, doncs.

En tot cas, el preàmbul de la diada el vaig viure ahir intensament, perquè el CoNCA va fer la seva primera sortida oficial i formal fora de la ciutat de Barcelona, celebrant una sessió plenària a Lleida. Una autèntica expedició va muntar a l’AVE i es va plantar en una hora escassa a la capital de ponent, amb la triple missió d’escoltar una nodrida representació (una dotzena ben bona) d’institucions i organismes privats del món de la cultura d’arreu de les comarques lleidetanes, de copsar també la visió de les polítiques culturals (virtuts, defectes i problemes) que tenen els regidors de cultura d’algun dels municipis destacats del territori (Mollerussa, Tàrrega, Borges Blanques, Balaguer i la pròpia Lleida), i formalitzar l’anunci que els Premis Nacionals de Cultura d’enguany es lliuraran en terres lleidatanes.

No és moment de conclusions ni grans discursos perquè, de fet, el CoNCA no ha fet altra cosa que començar a posar fil a l’agulla en la tasca de conèixer els diferents sectors culturals i artístics, també en la seva implantació diversa damunt del territori. Cal remarcar, això sí, que l’impacte va ser molt positiu, i tothom va estar contentíssim que a aquest nou organisme que desperta tantes expectatives i, perquè no dir-ho, alguns recels,  no li fes gens de mandra moure’s en bloc per trepitjar territori, en aquest cas terra ferma.

Per no desconnectar de la meva vivència més immediata, val a dir que vaig tenir l’oportunitat de fer comparacions odioses entre el “nostre” (ja enteneu les cometes, oi?) AVE i el tren bala que fa cosa de setmana i mitja em permetia creuar una part substancial del Japó. En honor a la veritat, cal dir que el tren que ens connecta amb Lleida i (ai las!) Madrid, és molt més còmode, més modern, de gestió més àgil i més guai que el de matriu nipona. Però no perdem el món de vista: la velocitat dels japonesos ens supera de molt i l’estabilitat del tren oriental no té res a veure amb el trontoll constant de l’AVE , insignificant si el comparem amb els demencials trens de rodalies però intolerable al costat de la suavitat gairebé increïble amb què es desplacen els combois japonesos. No quedem malament en la comparació, però ens superen en allò essencial: rapidesa i eficàcia.

I arriba Sant Jordi. Això no ha fet més que començar, però destaco com a hit momentani que el meu fill gran ha volgut, tant sí com no, comprar una rosa per regalar a la seva mestra; la cosa ha tingut cua, perquè altres tres companys de classe l’any volgut imitar. Una mestra d’aquest país, com a mínim, anirà avui cap a casa amb un ram esplendorós de roses. Està clar que no m’he oposat a la iniciativa infantil, i només m’he permès recomanar-li que no li faci excessivament la pilota a la mestra, no fos cas que caiguéssim en repelències innecessàries. Ja veieu si sóc un pare assenyat!

La segona novetat: el conseller Tresserras ha obsequiat els treballadors inesgotables de la cultura que pengen del seu departament amb el llibre de poemes Casa de Misericòrdia, de Joan Margarit, Premi Nacional de Literatura 2008. Tria excel·lent, val a dir-ho. I a can CoNCA, fent honor a l’excel·lència cultural que ens ocupa i que defineix la nostra diada floral i llibresca, hem repartit roses a tort i a dret (també als homes, què carai!) i hem regalat un llibre a tothom, amb la salvetat que cadascú pot triar el seu, que sobre gustos no hi ha res escrit (hi ha qui diu, contràriament, que sobre gustos tot ha estat ja escrit, però pel cas que ens ocupa ve a ser el mateix). Llegiu, llegiu, que el món s’acaba.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: