Aquí t’espero

img_27162Dijous a la tarda, fent temps davant de la porta d’accés a uns grans magatzems al cor de Tokyo. A pocs metres, la cruïlla Shibuya. Segons diuen, en cap altre lloc del món hi transiten tantes persones a l’hora quan es posen verds simultàniament els  semàfors dels tres passos de peatons disposats en forma de triangle equilàter. S’hi barregen legions senceres d’oficinistes de vestit i corbata fosques, camisa blanca i cartera de mà, dones amb vestit jaqueta, pas insegur damunt de talons d’agulla i adolescents invariablement uniformats; ells amb una  corbata afluixada per damunt d’una camisa que malda per desbotonar-se un cop superada la rigidesa de l’horari escolar,  elles amb faldilles que s’escurcen tant com  augmenta la seva edat. Tots,  exactament tots,  duen a la mà un telèfon mòbil de  darrera generació.

Al voltant de la cèlebre estàtua del gos Hachiko comencen a reunir-se els joves que defugen els esquemes de la tradició japonesa i viuen i vesteixen a l’estil més trencador. Ara entren i surten de les botigues de moda més in, cobejades i imitades per la modernitat del sudest asiàtic, i fan temps  per començar a ocupar, quan es faci fosc, els bars, discoteques i locals de música en viu que envolten la zona. Possiblement ni tan sols coneixen la raó de la celebritat del gos Hachiko, que durant onze anys va anar cada dia a l’estació de tren de Shibuya a esperar el seu amo ja mort, un professor del barri, fidel al costum que li havia  inculcat mentre fou viu. Al Japó tothom és disciplinat;  fins i tot els gossos. Fins i tot  els joves que esperen l’hora precisa per començar a gaudir del privilegi de sentir-se lliures, agrupats en colles sorolloses i rialleres al voltant d’una estàtua de la qual n’ignoren el significat. Probablement sí coneixen la història de Hachiko una parella de mitjana edat que vesteixen els kimonos tradicionals japonesos  i que es fotografien l’un a l’altre  amb  la imatge del gosset darrera dels seus caps.

No podem estar  quiets perquè la  gentada ens  obliga a moure’ns. Aixequem la vista i ens sentim observats per una munió d’ulls i càmeres de  fotos que volen immortalitzar la cruïlla més cèlebre del món des dels finestrals de la primera planta del cafè Starbucks. El semàfor s’ha posat verd, i la multitud, pacient, disciplinada i ordenada, es llança en bloc al carrer, que en pocs instants canvia el domini dels vehicles pel dels peatons. Ens refugiem a l’entrada de l’estació de tren, a redós  d’una ampla columna, i fotografio l’adolescent que clava l’espatlla a la paret i els ulls al mòbil,  segurament reclamant per via telemàtica la presència de la seva parella, de la seva amiga o de  ves  a  saber qui. Quants anys té? Quants centímetres medeix la seva faldilla col·legial?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: