Segons Murakami… segons Mishima

900px-flag_of_japan1Les primeres informacions que reps sobre el Japó quan decideixes fer-hi un viatge i encetes el meló de la teva ignorància tenen, invariablement, dues direccions contradictòries. L’advertiment per excel·lència és que descobriràs un món diferent, regit per normes i lògiques ben allunyades de les que per a nosaltres són quotidianes. Els japonesos raonen i es comporten amb pautes que ens costen d’entendre, i t’has de preparar, diuen, per a innombrables sorpreses. Un cop t’han enfrontat a les meravelles desconegudes, però, apareix algú que et diu que, malgrat tot, no hi ha a Àsia res que s’assembli més a un europeu que un japonès. Que la vida japonesa avui és de matriu occidental, que la informació, els serveis i l’amabilitat regnen arreu on et moguis, i que no tindràs cap dificultat per adaptar-t’hi. En què quedem, així doncs?

Quedem que, ja us ho diré, no hi ha manera millor de desfer el dubte que anar-hi i comprobar en la pròpia carn, amb els propis ulls, amb els propis sentits, la magnitud de la tragèdia. No hi ha opinions bones si no les contrastes amb la pròpia experiència, i els matisos d’altri són matèria d’escàs interès per al viatger empedreït.

Però també és cert que el viatger impacient no pot aturar el seu desfici i necessita, fins i tot un cop acceptada la relativitat de tota opinió externa, portes virtuals d’entrada al món que ben aviat coneixerà de primera mà. I mentre no m’arriba el moment d’agafar l’avió trio el filtre que tamisa tota experiència prèvia: la literatura.

Haruki Murakami és la modernitat rabiosa. L’expressió actual del japonès que mira de biaix cap a occident i tria allò que li agrada d’una banda i altra de l’oceà. A Tòquio blues hi trobem adolescents ofegats en la modernitat que, salvant distàncies físiques i mentals, podrien fer niu a Paris, Nova York o, perquè no, Barcelona. Però són a Tòquio, i mentre avancem àgilment a través de les pàgines de la novel·la  intentem decidir si hi hauria diferències o distàncies definitives entre allò que fan i pensen allí i allò que farien i pensarien en algun altre punt del mon occidental. I a estones pensem que sí que són diferents. I a estones pensem que no trobem gairebé res que estableixi una frontera nítida.

I cal anar enrera per puntejar la modernitat i descobrir alguna cosa inesperada.  Els adolescents de Murakami són d’un altre planeta si els comparem amb els adolescents de Mishima. Si Tòquio blues és el clàssic modern, La remor de les onades és el clàssic de la tradició. A totes les cobertes dels llibres de Yukio Mishima s’hi explica que, coherent amb la seva visió tradicional del Japó, es va suïcidar practicant el ritual del seppuku, altrament conegut com l’harakiri. És la manera definitiva de mostrar com n’era de fidel als seus ideals. Convençut de formar part d’un imperi en decadència, Mishima s’oposa a l’occidentalització del Japó i intenta rescatar els valors tradicionals (l’honor, l’honestedat, l’austeritat, la lleialtat…). En front de la ciutat, l’entorn rural; davant dels estudiants desvagats, els treballadors esforçats de la natura; per comptes de jocs amorosos plens de frivolitat, el compromís inamovible de l’estimació; al costat de la recerca del plaer eròtic, el plaer espiritual de l’honestedat i la lleialtat…

És clar que hi ha moltes altres maneres de conèixer Japó que no a través de Murakami o de Mishima, però per començar aquestes dues són ben estimulants. I a la fi, hi podré afegir el meu bri d’experiència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: