Mònica Terribas. I més, i més, i més…

ccarme-esteve_dsc02281La sorpresa no és que Mònica Terribas s’expliqui amb claredat, s’apassioni en la defensa de les seves idees o provoqui adhesió amb la seva capacitat innata de comunicar. La sorpresa és que al natural totes aquestes qualitats guanyen eficàcia i contundència. Sabem que davant d’una càmera es troba en el seu element i transmet credibilitat, però avui hem vist que en la distància curta, sense la pantalla com a intermediària, suma encara més punts en la lliga de la coherència. Una nova edició del Tribuna Ateneu ha servit avui per fer més entenedors els plantejaments i reptes assumits per la directora de TV3.

La gràcia fonamental de la seva intervenció no ha sigut la defensa de les virtuts del nostre model de televisió pública (que l’ha defensat) sinó que ha acceptat i assumit les dificultats, els defectes i els errors. No ha caigut en la trampa de voler defensar la seva gestió dissimulant els aspectes negatius de TV3; més aviat al contrari, els ha reconegut i ha acceptat que tenim molt camí per recòrrer per superar-los. De fet, si no mantingués aquesta actitud, seria relativament fàcil atacar la seva coherència. La majoria de catalans coneixen Terribas sobretot pel magnífic La nit al dia, programa en el qual treia suc d’entrevistats i informacions amb una tenacitat i obstinació absolutament exemplars. Si expremia fins al límit la coherència dels seus entrevistats, no podríem acceptar fàcilment que en assumir ella poder de gestió no fos equànime en l’anàlisi de les responsabilitats que té entre mans. I no ha decebut, en el sentit que ha reconegut i acceptat en veu alta les coses que no es fan bé en la tele que dirigeix.

D’entrada, ha lloat el projecte d’origen de TV3. Ens ha dit que si Televisió de Catalunya no hagués apostat des del primer moment per ser un mitjà ambiciós i amb voluntat d’explicar el món, ara no seria possible parlar d’una televisió moderna i amb possibilitats de competir. Després s’ha dedicat a castigar les televisions privades (amb certa elegància, però les ha castigat), amparades en la desregulació espanyola del sector, única i vergonyant en el context europeu. L’únic espai audiovisual regulat a l’Estat és el català, certament, però en el marc d’una competència estatal que campa al seu lliure albir. Ningú no exigeix el compliment de la llei, ningú no controla, ningú no fa seguiment, ningú no avalua la responsabilitat social de les televisions privades.

I li han preguntat sobre la qualitat de la llengua catalana entre els professionals de la tele. I ha reconegut que aquí hi tenim un problema i que cal treaballar-hi molt perquè som lluny d’estar en una situació ideal. Això sí, ens ha situat el problema de la llengua en el context del país, de manera que ve a dir que amb una societat que parla malament en català, el més lògic és que es generin periodistes que també el parlen malament. Però no ha fugit d’estudi i ha dit que en aquesta qüestió té feina per llarg. Li han preguntat sobre el conflicte entre TV3 i el Barça i  Manuel Cuyàs, d’El Punt, periodista maliciós segons Terribas, li ha preguntat com era possible que un antic directiu de TV3, Joan Oliver, posi ara les coses difícils actuant com a directiu del Barça. La pregunta era enginyosa, però tampoc no hi havia gaire cosa a respondre.

Li han preguntat sobre la publicitat, sobre els talls de les pel·lícules, sobre les informacions jurídiques de baixa estofa, sobre la música a la tele… I ella ho ha entomat tot.

Em quedo, al final, amb el missatge clar que TV3 no ha de voler, necessàriament, ser líder d’audiència. Ha relativitzat l’obsessió pel share (quota de pantalla) i la competència entre cadenes. Vol tenir la seva tele entre les millors, dalt de tot, però no vol competir per ser la primera si això implica batallar per continguts de factura patètica. I ha defensat els seus professionals intentant descarregar-los de pressió en relació amb les audiències. Diu que les audiències, si de cas, són el problema de l’empresa, no pas dels professionals, que bàsicament s’han de dedicar a treballar bé i a fabricar bons productes televisius. Que ens oblidem de l’obsessió pel lideratge de les audiències, vaja. I quan parlava d’aquestes qüestions, ha estat espontàniament aplaudida pels assistents a l’acte, en una reacció que ha constituït novetat en el Tribuna Ateneu.

Si ja no ens tenia prou convençuts, avui Mònica Terribas ens ha convençut encara una mica més. Ella és bona, molt bona. I l’entorn i les circumstàncies no ho són tant, de bons. Però la tenim a ella, que ja és.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: