Europa sona

Amb música les passions sóeuropan més arrabatadores. Segurament això és el que pensa el President Maragall, que ahir va voler tancar un acte dedicat a Unió Europea a l’Ateneu amb l’Oda de l’alegria, himne oficial del projecte transnacional. Després de les seves paraules, que clausuaraven l’activitat, va fer una indicació als tècnics, es va aixecar de la cadira, va mirar cap al públic i els va fer un gest vehement per animar-los a aixecar-se. Tot l’auditori va escoltar l’himne europeu dempeus, amb un punt de solemnitat, però també amb un aire divertit, com si estiguessin fent una petita entremaliadura. Més d’un va pensar que tot plegat era una boutade de Maragall, però ell ho va fer amb tota la consciència i el convenciment.

I és que Europa és la nova fe de Maragall. Corregeixo: nova no ho és, perquè sempre n’ha parlat i n’ha estat defensor, però sí que podríem dir que des que va deixar la presidència de la Generalitat l’ha fet pujar al top ten de les seves prioritats polítiques. És ben cert que la litúrgia i, per tant, les formes, constitueix un element essencial del món polític, i des d’aquest punt de vista no hi ha millor manera d’expressar la determinació de treballar a favor del projecte europeu que escenificant un acte col·lectiu de respecte a les institucions de la UE.

L’acte era promogut per la secció d’Estudis jurídics, polítics i socials de l’Ateneu, encapçalada per Elisabet Ferran, i anava a càrrec de la Fundació Catalunya Europa, presidida pel propi Maragall. El factòtum de la fundació,  Max Vives-Fierro, va portar un representant de l’entitat Newropeans, Moviment transeuropeu, per debatre sobre democratització i participació a nivell europeu.  L’Ateneu ha instituït, a instàncies de Ferran, els dijous europeus, que una vegada al mes informaran, divulgaran i debatran sobre afers lligats a la UE. Bona cosa.

El Consell d’Europa va demanar a Herbert von Karajan que fes arranjaments instrumentals per a l’Oda de l’alegria, de Friedrich Schiller, a partir del moviment final de la Novena Sinfonia en RE menor, Op. 125 de Ludwig van  Beethoven, per convertir-la en l’himne europeu. És així des de 1972.

Val a dir, però, que la petició de Maragall de fer sonar l’himne a l’Ateneu va arribar amb poc marge de temps, i hi va haver alguna correguda per buscar i trobar la música; el resultat fou que la versió que va sonar era una mica justeta de qualitat. Gangues del directe, que diria aquell. Bé… la segona vegada tot serà més lluït. I no només musicalment, perquè Elisabet Ferran es va comprometre a distribuir còpies de la lletra entre el públic per tal que  el proper dijous europeu de l’Ateneu es remati amb una solemne cantada.

En sortir de la sala algú va suggerir que es podria montar un karaoke.  Ah, i no us penseu que la persona en qüestió feia broma; ho deia ben seriosament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: