Una experiència… capil·lar

                                                             Un dia d’aquesta setmanaartmequid-lava-cabello avanço mitja horeta la sortida de casa en anar a la feina per treure el cap per la perruqueria. No és que porti el cabell gaire llarg, però com que ni sé ni em ve de gust pentinar-me, quan la mesura ultrapassa determinat nombre de centímetres, el desordre comença a ser massa evident. Una perruquera em va dir una vegada que  la meleneta em quedava bé, i que si la portava desordenada sense exagerar, m’afavoria i feia modern. Em va donar una excusa estupenda per cedir a la mandra de la pinta, però trobo que ni la modernitat ni l’estil suporten, en el meu cas, certs excessos. I arribada la frontera de l’excés, toca una passada rutinària per la perruqueria.

Com que és d’hora hi ha poca gent i m’agafen de seguida. Davant meu hi ha un noi jove que ja és acompanyat fins al rentacaps. A mi m’asseuen ben bé al seu costat, de manera que quan estiro el cap enrera  i miro de buscar una postura més o menys suportable gairebé ens toquem. Li adreço un gest que vol ser amable per esquivar tota possibilitat d’incomoditat i m’adono que el jove en qüestió és un polític d’alçada, dels que de tant en tant donen portades als diaris. Quina gràcia. Ell m’ha mirat fixament un instant, sense obrir la boca. No ens coneixem, però ja podria ser que alguna vegada  m’hagi vist a l’Ateneu en algun dels diversos actes als quals, ho sé del cert, ha assistit al llarg del temps. Però no diu res. I jo renuncio d’entrada a la típica frase de ciutadà simpàtic i empalagós: “Oi que vostè és……?”

Un rossa enèrgica encapsula el cap del meu veí de seient entre les seves mans i, després de ruixar-lo abundosament amb aigua, l’ensabona amb unes saccejades de mèrit. Jo, de moment, m’he d’esperar. La rossa fa un crit de significat inconcret i al cap d’una estona apareix darrera d’una porta una noia negra, fosca com la nit, grossa i rodona, de moviments cadenciosos, que ocupa, mentre avança, mitja perruqueria. Jo sóc el destí de les seves passes. Em demana com vull l’aigua. Tèvia, li di jo. Templadita, contesta ella, i em sembla descobrir per l’accent que és cubana. I quan em posa les mans al cap perdo el món de vista.

El massatge capil·lar ja és un hàbit consolidat a totes les perruqueries en la rentada prèvia al tall de cabells, però també és cert que la majoria de vegades es tracta d’un hàbit rutinari, protocolari, com qui diu. Ara t’apreto per aquí, ara et frego per allà, ara més sabó, et tombo el cap, ara giro cap aquí, ara saccejo així, i au… anem per feina. Però la meva perruquera cubana fou una altra cosa. Què voleu que us digui? Els seus dits es van convertir en els extrems d’una màquina eficaç de transmissió de plaer. Vaig tancar els ulls i em vaig deixar endur per unes mans que semblaven màgiques. Ni un centímetre del meu cap va quedar sense el repàs eficaç de la noia i ni un gest brusc va destorbar l’extraordinària experiència. Mentre feinejava amb els dits enredats als meus cabells anava murmurant coses inintel·ligibles, com el ronc suau d’un gat. Amb els ulls clucs, us asseguro que vaig haver de fer esforços per no quedar-me literalment adormit. Pocs plaers recordo que es puguin comparar al d’aquells breus instants d’autèntic relax. Em va fer deixondir del meu èxtasi suaument, i en obrir els ulls em vaig adonar que el jove polític ja no era al meu costat i que la mateixa rossa que havia començat amb ell tisorava el seu cabell davant d’un gran mirall. La meva cubana em va acompanyar fins a un seient rotatori i mentre em deia que ara m’atendria una perruquera, va marxar amb el mateix ritme tropical amb què havia arribat.

La resta de la història ja no té interès. Efectivament, va aparèixer una perruquera que em va tallar el cabell bé, correctament, però obviant tota delicadesa que ultrapassés la més estricta professionalitat. Em sembla que passaré cada setmana almenys un dia per la perruqueria, no pas per tallar-me els cabells, sinó única i exclusivament per rebre el massatge capil·lar de la immensa cubana. Immensa de mides i immensa en la delicadea.

Ah, i no insistiu; no us diré de quina perruqueria es tracta, no fos cas que em vulguéssiu disputar la massagista capil·lar. Tampoc no us diré de quin jove polític es tractava, no fos cas que l’home se sentís envaït en la seva intimitat estètica.

Ai, la massagista capil·lar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: