Variacions

Passa gairebé una hora del migdia i sento de fons, passadís enllà, el televisor amb el concert d’any nou, puntejat amb la locució ensopida i encarcarada de sempre, marca de la casa de televisió espanyola. Els nens marranegen per la casa demanant piles per a no sé quina joguina que s’acaba d’aturar sobtadament i la resta dels habitants de casa deambulem somnolents, amb una ressaca dolça, amb un no-fer-res deliciós, amb ganes d’estar bé, amb la certesa que ho estem.

M’assec un instant al sofà, remeno papers que llegeixo en diagonal, refuso les instruccions de la joguina sense piles, esparreco un fulletó cridaner d’ofertes nadalenques, apilo diaris (El Punt, La Vanguardia, El Periódico…) de dies enrera i em fixo en el “culturas” de dimeces passat. Només dedico cinc minuts a cada text, però m’aturo amb delectació en el reportatge sobre el centenari de Claude Lévi-Strauss i en l’article dedicat amb encert a Joan Margarit. I trobo la idea que em faltava per completar la meva carta als reis: entre Misteriosament feliç, Joana i Antologia personal de l’estructurista poeta trobarem un final brillant per a la llista de regals. I recordo sobtadament que tinc a la prestatgeria un Barcelona amor final, fins ara marginat de la meva atenció.

Em reclamen; tenim dinar d’alta concentració familiar. Som-hi doncs. Me n’hi vaig, com qui no vol la cosa, amb la motxilla plena d’interessos. I això no ha fet més que començar.